Fotografia de Lucía Meller
Article d’opinió de Borja Ramon Beamonte, gestor TIC de la Fundació
El continu de Gernsback, de William Gibson, explicava una història sobre el futur que s’albirava als anys 50, un futur que, de fet, mai no va arribar a ser.
El seu protagonista documenta l’imaginari de cartró pedra de l’Amèrica dels drive-in, quan “Any 2000” s’escrivia amb lletres daurades i s’esperava farcit de meravelles tecnològiques: cotxes voladors, edificis de vidre i acer que gratarien els núvols, ciutadans dedicats a la joia de viure mentre exèrcits de màquines feien la seva feina. Autopistes de vint carrils, aeròstats d’etiqueta i pista de ball, funcionaris robot que resoldrien qualsevol tràmit a l’instant.
Passàrem la fi del mil·lenni, i encara que no igual, algunes expectatives es van anar complint, i en molts casos amb escreix. Xarxes de comunicació i coneixement global, apps per a fer qualsevol cosa, dispositius cada cop més petits amb pantalles cada cop més grans. Màquines que ens reconeixen, algoritmes que ens perfilen i s’avancen als nostres desitjos, o els van construint. I un zeitgeist comercial que evoluciona amb l’objectiu únic de treure profit de cadascun d’aquests avenços, impulsant el coneixement de nosaltres mateixos com a consumidors. Mostrant-nos les meravelles a l’abast de la nostra targeta, empenyent-nos als seus terrenys de cacera digitals, cada cop més a prop, més avantatjós, més fàcil, tot cercant la pedra filosofal de la compra en un sol clic. Depredadors d’alta tecnologia al servei de la venda online.
Però el futur no arribà a tot arreu, sembla.
En el sector públic, el diàleg amb l’administració arrenca d’un principi de desequilibri conceptual: jo (Administració) soc un proveïdor de serveis que tu (ciutadà) necessites. El problema és teu.
Aquest esperit satura qualsevol interacció, i sembla impulsar el model de servei que l’Administració implementa, des de l’època de les pòlisses i segells i el “això no és aquí; faci la cua del costat”, fins els ensurts de funcionament de les e-administracions ben avançat el segle XXI. Els “Baixa-imprimeix-signa-escaneja-puja el document X”. Els “la versió del seu navegador no suporta aquest formulari”. Els indòmits errors 404 o 500 que no tenen resposta. El pànic de no trobar un telèfon on consultar el tràmit, sinó FAQs que no tenen a veure amb els nostres dubtes.
Quin és l’impacte de tot això en les entitats socials?
Les entitats viuen especialment de subvencions, sovint la seva principal font de finançament. Com a prestadores de serveis que complementen o supleixen obligacions de l‘administració en l’atenció, acompanyament i suport a persones en situació de vulnerabilitat, desenvolupen activitats essencials. Però els esforços a què es veuen obligades per complir amb els tràmits que se’ls imposa per a optar a aquest finançament són enormes.
El passat 24 de novembre, en la jornada “La simplificació digital en l’administració pública: propostes de les entitats socials“ la Taula del Tercer Sector i Lafede.cat van presentar dos estudis sobre les dificultats de presentació de projectes i justificacions de subvencions.
Algunes de les dades presentades semblen poc creïbles des de la perspectiva d’una relació de profit mutu en la prestació de serveis. Com ara que la preparació d’una subvenció pot representar un increment del 50% sobre la feina habitual, que els terminis de presentació no solen anar més enllà de dues setmanes des de la publicació, o que de vegades les descripcions de projecte s’han de refer perquè no compleixen prou amb el redactat “des de la perspectiva de”. D’altres semblen fins i tot irreals, com que les justificacions en cooperació internacional demanen – de vegades anys després de la concessió i disposició de la subvenció – documents o tràmits que no existeixen en els països on s’han fet les intervencions. Una mena de neocolonialisme burocràtic.
Proposta de decàleg de Bones Pràctiques
El decàleg de bones pràctiques extret dels estudis, que és sòlid, documentat i ambiciós, seria només el punt de partida per a qualsevol iniciativa comercial que, a més, comptés amb un client per força fidelitzat, captiu, com són les entitats. Només cal substituir paraules clau per veure’n el resultat.
L’informe inclou: “disposar d’un calendari de publicació de les subvencions”, “poder accedir per avançat als formularis”, “proporcionar formació, acompanyament i assistència de com fer els tràmits” o “crear un sistema únic perquè les entitats es puguin registrar i actualitzar les seves dades” sonen molt diferent quan pensem en publicar productes, accedir al canal de compra, assistir en el procés de venda, o guardar wish lists o perfils de consumidor.
I per quan podem esperar aquest futur? La jornada va oferir potser un bri d’esperança. En primer lloc, pel que fa els recursos; els ubics fons next generation poden finançar el canvi tecnològic, un dels grans obstacles a superar. En segon lloc, en forma de guia: sembla que entorns de treball de la comissió europea, com el PADOR, el PROSPECT i l’ECAS són ja emmirallats en aquest model de servei centrat en l’usuari.
Finalment, i segurament el més important, la taula rodona permet pensar que l’administració considera que és el moment del canvi. Les reflexions de l’Ascen Moro, la Núria Espuny, i l’Astrid Desset tenien la lletra i la música adequades, i aportaren les seves pròpies dades sobre les possibilitats i necessitats de millora. Encara més, afegien un punt de vista transcendent i en aquest sentit inatacable: que la transformació de l’administració no constitueix només un avantatge per a l’usuari, sinó pel propi prestador del servei.
Potser, ara, podem esperar que el futur ens arribi a tots.
El nostre compromís amb els ODS 2030
