Fotografia Jordi Perales
El 8 d’abril és el Dia Internacional del Poble Gitano i es commemora la data del Primer Congrés Mundial Romaní celebrat a Londres el 8 d’abril del 1971 en què es va instituir la bandera i l’himne gitano.
Per poder parlar del poble gitano i habitatge ens hem reunit amb Jordi Eduard Perales i Giménez (@jordiedu), gitano criat a La Garriga, amb un bon ressò al Twitter a partir de la seva història personal i que trobem cada dos dijous al programa Tot es mou de TV3.
En Jordi és llicenciat en Ciències Polítiques i Màster en llengua i cultura xineses.
HabitatgeSocial.org: Jordi, que és ser gitano?
Jordi Perales: Aquesta pregunta no és fàcil de respondre, perquè el gitanisme es viu de moltes maneres, sobretot en les famílies que viuen fora de les comunitats gitanes. Penso que el gitanisme s’ha creat molt des de l’estereotip, que si bé té una part de realitat, no l’explica completament i la generalitza.
Crec que el gitanisme actualment es viu en forma de resistència, durant molts anys la reivindicació ha servit per a protegir-se i ha creat comunitats més tancades i endogàmiques. Altres gitanos consideren que no és només això que els defineix, llavors el gitanisme es viu a casa, però a fora no es presenten com a gitanos. La por i l’estigma alimenten aquests comportaments.
HS: Així doncs hi ha dues coses autoexclusió i racisme, i un alimenta l’altra?
JP: Sí, actualment el que defineix la identitat gitana, des del meu parer, és la idea que el món està en contra meu i no està fet per a mi. És una actitud de resistència. Però si surts d’aquest marc mental resulta més complicat explicar que és ser gitano. Per a mi és identitat familiar.
HS: Així doncs ens estem movent tota l’estona en l’estereotip, que per cert estan alimentant els mitjans de comunicació amb certs tipus de programes?
JP: Sí, i tant. El que està tenint molta importància ara en el poble gitano és l’Església Evangèlica i és a partir d’aquesta que alguns construeixen la identitat gitana actualment.
HS: I a part d’això?
JP: La família gitana no és tant diferent a la paia. Totes dues viuen sota el patriarcat, però el poble gitano viu amb molta desconfiança. Hi ha desconeixença mútua: quants paios han entrat a casa d’un gitano,? i quants gitanos a casa d’un paio? S’hi fa el mateix, es veu la mateixa televisió… Jo he viscut en un ambient paio i en un gitano i és el mateix, no hi ha cap diferència.
HS: Com és actualment una família gitana?
JP: Doncs molt similar a una paia: les parelles tenen menys fills, ja no es poden mantenir. A un pis normalment hi viu un matrimoni amb un parell de fills i, com a molt, els avis. La dona gitana està totalment integrada al mercat laboral, calen dos sous per tirar la família endavant. La diferència és la situació de precarietat i el treball en el mercat no regulat.
HS: I l’accés a l’habitatge?
JP: Aquí hi ha dos grups. Hi ha un grup, calculo que un 30 %, que porten molts anys a Catalunya i estan millor, viuen a barris com Hostafrancs, Gràcia, etc.
L’altre 70 % és fruit de l’onada migratòria de la postguerra. Aquest grup ha tingut més dificultats i fins als anys 90 no van aconseguir “acumulació de capital”. És per això que l’accés a l’habitatge els ha estat més complicat. Han viscut una situació de treball molt precari i molt racisme en el mercat laboral.
Cal recordar que abans de la Guerra Civil la convivència i la participació en la vida pública dels gitanos era usual i evident: recordem Helios Gómez (PCE) o Mariano M. Váquez (CNT), i que és a partir del Franquisme que es torna a perseguir i a estigmatitzar el poble gitano.
Però és la precarietat laboral el que dificulta l’acumulació de capital.
HS: I el tema de l’educació?
JP: Sí clar, no tenir suficient formació no ajuda gens. Els gitanos tenen por de l’escola, creuen que els volen treure la gitanitat als seus fills. I això també té conseqüències en la gestió dels bens.
A una família paia, en general, els fills veuen com els seus pares i avis han tingut bens i com els han gestionat. Aquesta formació feta en l’àmbit familiar i sense complement a l’escola fa els gitanos que comencen a tenir pisos no en facin una gestió adequada.
HS: Hi ha racisme a l’hora de llogar un habitatge?
JP: I tant, el meu cosí treballa i té diners per pagar un lloguer, però ha hagut d’ocupar perquè ningú li vol llogar un pis. Jo l’he acompanyat a visitar pisos, i en una ocasió ens van tancar literalment la porta als nassos. Ell té una fisionomia que el delata. En qualsevol cas els gitanos no ocupen més que altres col·lectius, però tornem a l’estereotip…
HS: Penses que calen polítiques d’habitatge dirigides al poble gitano?
JP: No, en cap cas. El que si hem de poder fer és dir la nostra, tenir veu, participar i proposar en les polítiques públiques. No podem ser exclosos.
Fins ara les accions de les administracions han tret dels assentament xabolistes –actualment només un 2% dels gitanos hi viuen- i s’han traslladat a barris com La Mina, Sant Roc, La Florida que han esta edificats amb aquest objectiu. Però fer polítiques específiques per a gitanos fa la reacció defensiva que comentàvem abans.
El que cal es fer habitatge social per a tothom.
HS: Gràcies Jordi, i bona diada del Poble Gitano.
JP: Gràcies.
