Article d’opinió de Borja Ramon Beamonte, gestor TIC de la Fundació
La visita anual al MWC és l’entrada al regne de les fades, volar en business al País de Mai Més. Sales i sales d’andròmines i enginys. Estands atesos per joves d’amplis somriures insubornables i amables CEOs de companyies que desborden intel·ligència i solucions avançades. 5G i 6G, mòbils plegables, AI generativa, drons aerotaxis. Visites immersives a mons imaginaris, a paisatges exòtics o a uns barris de Barcelona empastifats d’elements virtuals. Pantalles farcides de dades, comercials de colors brillants. Amb respostes disruptores, com la generació d’energia a partir del terra que trepitges, llits de paper per a les emergències sanitàries, fabricació de bioplàstics no contaminants, exoesquelets que permeten caminar persones impossibilitades.
Els joves somrients i els seus amables CEOs no són allà per acolorir l’escena, han vingut amb objectius concrets. Xerren i expliquen, responen preguntes, escombren els voltants dels estands amb mirades ràpides i lliscants que pretenen ser no intimidatòries, albirant oportunitats entre els visitants encuriosits. Pots distingir el motllo d’on han sortit aquests sentinelles –enginyeries o màrqueting, tecnologia o vendes– per la incomoditat que traspuen en la cerca de l’imprevisible comprador o simple passejant.
Amb o sense incomoditat, tots els representants de les més de 2.400 empreses a l’MWC 2023 tenen una cosa en comú: arriben preparats per vendre. Totes les seves propostes són a hores d’ara solucions empaquetades, part d’un procés de negoci dissenyat, mesurat, contrastat i operatiu. Busquen, amb més o menys encert, l’encaix en una ecologia de respostes ràpides i eficients, enganxar-se el més a prop possible del capdavant d’una indústria que deixa sense mirar enrere els que equivoquen el seu plantejament, no importa quina sigui la màgia de les expectatives que despertaren o el llindar extrem de la tecnologia que relaten. Funciones, o no.
I el geek del Tercer Sector? Com s’aproxima algú des de les fundacions?
D’alguna manera, tot l’entramat del voltant et transmet una certa exclusió de la taula de jocs, com si allò no anés ben bé per tu. No sembla que siguis del tot part de l’equació necessitat-resposta-tecnologia en què es mouen amb tanta comoditat la resta de jugadors. No per manca de necessitats, certament, ni la impossibilitat de rebre respostes per part de la tecnologia. Ah! És clar: els diners. Si la vista de l’MWC és la tecnologia, el ferum és el dels diners, i, d’això, el Tercer Sector, doncs… subvencions i ajuts.
De fet, aquest 2023 la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya també desplegà –com ens ofereix cada any– un programa d’activitats al Mobile World Congress; i va disposar també d’un espai a l’estand de la Fundació Mobile World Capital Barcelona, que és de molt d’agrair.
Cal felicitar l’M4Social –el projecte de digitalització de la Taula– pel nivell assolit en l’organització, un esdeveniment executat amb valors de producció força elevats, que gens ha d’envejar els que es podien albirar als espais circumdants. Aquesta és una fita aconseguida.
Hi som, sense dubte, amb una organització a l’alçada de participants i assistents i amb una forta presència de càrrecs de diferents administracions. I també dels projectes presentats: interessants, engrescadors, imaginatius, amb gran potència i capacitat d’incidir en la millora de la qualitat de vida de les persones en general, i de les situacions d’exclusió social en particular.
Hi som incloent-hi experiències internacionals, iniciatives punteres de les administracions i presentacions d’alguns dels grans players que acompanyen la plèiade de petits i mitjanes entitats a la llum de les seves RSC, i aporten coneixement, metodologies i suport.
I, tot i això, la idea de no acabar d’encaixar en el paisatge circumdant persisteix.
És paradoxal: una de les edicions que combreguen més pesos pesants, amb anuncis de renovacions tecnològiques, d’iniciatives disruptives i d’experiències fermes i consolidades, d’aportacions internacionals d’alt valor, i l’expectativa de línies de finançament de projectes, gràcies als beneïts next generation que omplen la cartera… i segueix sense aparèixer la sensació de ser un comprador més.
Què fa que no te’n sentis? I per què? Alguns insights:
- Entre els projectes presentats, bona part correspon a iniciatives de l’Administració, i la resta a grans entitats. Cap experiències d’entitats petites, que han desaparegut dels panels.
- En el repartiment de next generation, s’emfatitza l’aplicació a la millora d’equipaments de la pròpia administració (Transformació digital i Fons Next Generation TIC a Drets Socials)
- La presidenta de la Taula, la Sra. Francina Alsina, destacava – un cop més – la incidència de la bretxa digital, que – és de preveure – pot accelerar-se amb la digitalització i la presència de l’AI en la implementació dels nous serveis que de moment no té resposta.
Les empreses aposten i encaixen les seves necessitats i respostes en el cercle virtuós del desenvolupament tecnològic, conscients que els errors les condemnen al fracàs i a començar de nou, o fins i tot a ni tan sols poder començar. L’èxit és l’encert en l’elecció del producte o servei, i es mesura en el nivell de vendes al seu públic. Aquestes repercuteixen en inversions, compres per part dels grans actors, rondes de finançament. Que no és, per suposat, el cas del Tercer Sector.
I quin és el nostre cas? Com a actors que complementen i completen l’acció de l’Administració envers els col·lectius desafavorits, l’estatus de les entitats com a consumidors és, com a mínim, confús. Ve determinada per una normativa estricta, una relació de caire vertical, la documentació profusa de tots el seus processos.
No som compradors, sinó usuaris d’una finestreta única. No hi ha alternativa a l’Administració; és el nostre partner obligat, així que ens veiem abocats a acceptar el que ens demanin i ofereixen. Alhora, això tampoc ajuda la pròpia Administració a replantejar-se la manera de treballar, a reenfocar la relació amb les entitats, ni valorar de forma adequada el que fem o deixem de fer. No treballem per assolit nivells òptims de funcionament, sinó per funcionar, desenvolupar la missió que tenim assignada.
Això només es pot aconseguir mesurant el nostre impacte, valorant l’eficàcia dels models d’intervenció implementats i, només llavors, destriant la tecnologia òptima per aconseguir-ho.
Mentre aquests paràmetres de funcionament no canviïn, les entitats estem abocades a dependre de les decisions de tercers, i a visitar la terra de les fades com a convidats de pedra.
