Carla o com enfrontar-se a la tempesta perfecta – 1a part

Img 20230321 123426
Temps estimat de lectura: 5 minuts
5/5 - (4 votes)

Carla Carissimi fotografiada a TPK Art i Pensament Contemporani. Fotografia de Laura Pujol

La Carla Carissimi és una actriu i creadora nascuda a l’Uruguai que va arribar a Catalunya l’any 1995. S’hi va establir, va treballar i va crear una família amb el seu company, amb qui va tenir 3 fills.

Però un dia es va desfermar la tempesta perfecta: mentre se separava del seu marit perdia la seva feina a una escola on feia d’actriu i de professora de teatre.

Carla Carissimi: Em vaig quedar sola i em va tocar viure coses que no havia viscut ni pensava que viuria mai: perdia la feina, la parella i les meves millors amigues -la meva tribu- van marxar de Catalunya. Jo aquí no tinc més família, com podia treballar o buscar feina si no tenia amb qui deixar els meus fills?

Fundació Habitatge Social: No ho tenies previst…

Carla: No! I va ser com un moment… buff. Jo em sentia avergonyida perquè quan tu no tens diners et sents avergonyit perquè et sembla que has fallat tu. I és una sensació d’enfonsament total, perquè tot funciona amb diners i per educar els teus fills has de tenir el mínim.

FHS: I què vas fer?

Carla: Em va tocar fer trampes per poder sobreviure. M’havia de colar al metro…. amb el meus fills, em van enganxar alguna vegada i quina vergonya. Vaig viure rellogada a un pis de protecció oficial, jo pagava un lloguer a la persona a qui li havien atorgat, però ella no, ens van enxampar i em vaig trobar en situació de desnonament.

Llavors vaig ser quan una amiga em va dir, ves a Càritas. I allà em va atendre la Carmen Ferreiro. Ella em deia És que mai he tingut un perfil així -artista- i Però què necessites Carla? Jo no podia parar de plorar. A banda de l’econòmic, jo necessitava que algú em digués que podia sortir d’aquesta situació. La Carme em va dir Demà has d’anar a un lloc –la Fundació Can Padró- al menjador i llavors la Teresa Villoro, que em va atendre, em va dir D’això te’n sortiràs.

Però no tothom t’entén: a serveis social una assistenta em deia Si no et pega, perquè el deixes? Per a mi aquestes bestieses eren totalment noves.

FHS: el 2008 i els anys posteriors hi va haver tota una gent que mai havia tingut cap problema econòmic i que es troba de cop amb què està passant? M’estan fent fora de casa, m’estan desnonant, estic perdent el pis, és quan comença tota la moguda.

Carla: Jo tenia els meus propis prejudicis també, com que qui no treballa és perquè no vol treballar. Mil coses així.

FHS: I t’han caigut aquests prejudicis?

Carla:  Clar, totalment. Perquè ningú sap les circumstàncies que té una persona ni quants diners necessita per viure, ni quins valors té. Em passava que jo tenia una idea per a l’educació dels meus fills, i després veia que no podia. Necessiten fer esport, no els puc enviar a fer esport, no puc enviar-los a una piscina. Mil coses que necessiten per a la seva educació i no les podria cobrir. Cada vegada et sents més culpable. I jo tampoc no sabia a on havia de recórrer. No tenia ni idea dels serveis socials, no sabia que existia Càritas i menys que existia la Fundació.

FHS: I llavors, des de Càritas et deriven a la Fundació. Sempre has estat al pis del carrer Sugranyes?

Carla: No. Primer vaig estar en un altre pis i que Càritas em va ajudar amb l’entrada. Era el 2014. Als quatre mesos d’estar aquí, Carmen em truca i em diu Hi ha un pis amb una habitació per a cada nen, però l’has de venir a veure i contestar avui. El pis no era perfecte però tenia tot el que jo havia somiat: a prop del metro, quatre habitacions i eren uns baixos. Perquè jo pujava cinc pisos amb un nen a coll, les bosses de la compra i els altres dos sense ascensor. Llavors vaig dir endavant, i és on estic ara.

FHS: I comences a estabilitzar-te en el moment que saps que no et poden fer fora?

Carla: Sí, però no de cop, el neguit no se te’n va així, no. 

Tpkwebp
Foto presentació de Carla a ARTT XVII Jornada Internacional de Performances a l'Hospitalet de Llobregat. Fotografia de Joan Gastó

M’havia sortit psoriasi a tot el cos, menys la cara, pels nervis que passava cada mes, perquè jo no sabia si podria pagar. Havia deixat de menjar, vivia amb un nus a l’estómac. Relaxar-me va demanar un mica de temps.

Com no renunciar a qui ets i al teu projecte de vida

FHS: quan vam parlar per telèfon abans d’aquesta trobada tu em parlaves que des de Càritas et van començar a buscar feines…

Carla: …que jo no sabia fer perquè jo sóc artista.

FHS: I de cop vas ser conscient que les educadores, les assistents socials, els equips de suport s’estaven enfrontant a una nova realitat de gent. Perquè abans eren famílies que venien d’una situació de pobresa crònica, de situacions com a molt…

Carla: … sí, de cop apareix tota una gent que són perfils molt diferents, perquè són perfils amb formació, de professió artística i creativa en el meu cas. És que no sabien què fer amb nosaltres i desconeixien totalment el que jo podia fer i em van proposar unes coses… va ser dur treballar per no renunciar a mi.

FHS: perquè tu havies col·laborat amb la Fura dels Baus, al Projecte VACA, amb Leo Bassi, has fet cinema, televisió, circ … i ara fa 8 anys que estàs amb la companyia de dansa integrada Liant la troca que ha participat en la serie Facil de Anna R. Acosta que podem trovar a MovistarPlus.

Carla Pvaca2
Fotografia de la portada del llibre commemoratiu dels 20 anys del Projecte Vaca, de Dolores Puyalto

Carla: És que jo tenia una feina que sempre havia d’estudiar, estava en constant aprenentatge. I de sobte les feines que em donaven era en una cuina, cuidant a gent gran…  i jo posava tot de mi però sentia que no servia per fer això. Jo em perfilava cap a un altre lloc i havia estat moltíssims anys formant-me i treballant, i de sobte estava fent coses que jo sentia que ni anaven amb mi ni les feia bé. I era un enfrontament, perquè jo ho volia fer des d’un lloc que no em sortia natural. Havia de fer-ho perquè era migrant i no tenia recursos?

FHS: La reflexió que has fet és molt feminista: les dones empobrides acaben fent les tasques de cures de les famílies de les persones que tenen més possibilitats.

Carla: El racisme es dona. Jo crec que a altres nivells, però la discriminació econòmica és… La gent té por a dir que no té. Jo he conegut gent que estava molt malament, que sortia tota engalanada de casa i no podia pagar la llum, però no s’atrevia a dir-ho, perquè et fan creure que has fallat tu.

FHS: Això ho parlàvem l’altre dia. vam entrevistar Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, i em deia que quan les dones, perquè majoritàriament són dones, arriben als sindicats de barri, senten molta responsabilitat, creuen que han fallat, però que quan passen unes quantes setmanes s’adonen que no és culpa seva, que és el sistema que les exclou. I això et fa dir, alerta, és el sistema, no soc jo, i això t’apodera. Però està…

Carla: …molt arrelat, perquè per exemple, que els teus fills et diuen I per què no treballes en alguna cosa que et doni més diners?, i és com, aquesta és la meva feina i jo faig moltes altres feines. I a part, t’estic cuidant a tu. I hi ha coses que ho veuen més naturalitzat que ho facis tu com a mare que el seu pare.

Comparteix aquesta pàgina
Fes un donatiu Fer-me soci
Gràcies a la vostra ajuda, podem estar al costat dels qui més ens necessiten
Quin tipus de donació t’agradaria fer?
Puntual
Quant voleu aportar?
Sóc...
Particular
Empresa