Fotografia de marisapalotes
La Carla Carissimi és una actriu i creadora nascuda a l’Uruguai. Un dia a la seva vida es va desfermar la tempesta perfecta: mentre se separava del seu marit perdia la seva feina a una escola on feia d’actriu i de professora de teatre.
Segona part de l’entrevista on ens explica com continuar sent tu mateixa tot i la difícil situació que li ha costat viure.
FHS: Un ocellet m’ha dit que heu guanyat un premi?
Carla: Sí, ens vam presenta a un certamen amb l’espectacle El roce hace el camino i ens van donar el segon premi del IV Festival Escena Mobile Sevilla 2022 que per a nosaltres va ser molt important perquè és donar visibilitat a la dansa amb cossos no normatius. Gràcies a aquest premi, enguany vam actuar a les festes de La Mercè.
Presentació i peça completa “El ROCE HACE EL CAMÍNO” de VACIARTE guanyadora del 2n Premi del IV Festival Escena Mobile Sevilla 2022 Extret de l’streaming de l’esdeveniment.
Els premis t’obren portes, perquè et fan més visible. Per això ho valoro, perquè en realitat no vius d’un premi sinó de la teva feina. La meva feina és l’activisme. Jo no faig res que no tingui a veure amb estar activa en una reivindicació, també faig activisme envers la violència masclista. Abans de néixer els meus fills vaig estar relacionada amb Ca la Dona i ara sóc promotora contra les violències masclistes a La Casita de Mujeres Pa’Lante.
FHS: et mantens lligada i activa en societat?
Sí, i tant. Jo sento que també dono coses a la societat. No és que només rebi i jo estic passiva: jo pago el meu lloguer social, ajudo a altres persones des del què ser fer… els meus fills són part dels que han de fer aquesta societat. Els meus fills estudien i estan educats en valors. Tot això que en un principi se’t dona, tu ho retornes. I jo no he deixat de treballar a ajudar-ne d’altres i ser conscient que jo soc ajudada.
FHS: Carla, per a tu era i és molt important no renunciar a la teva professió? Què estàs fent ara?
Carla: com ja saps m’estàs entrevistant al TPK, que és el Centre d’Art i Pensament Contemporani de l’Hospitalet. I tots els anys es fa el Solstici, que és una exposició col·lectiva. Cadascú fa el seu propi cartell per reivindicar-se amb la seva pròpia frase. I jo estic fent un llibre que es compon de peces individuals, que és d’escriptura entesa com a pintura. Llavors jo aboco tot el que és el meu ésser en aquesta escriptura i és com si dansés damunt del paper. És el mateix que faig en la dansa: tens un espai, tu et bolques a l’espai, busques el teu moviment autèntic, després separes aquest moviment que t’ha agradat i l’expliques. I en el paper faig el mateix, m’hi avoco sencera i deixo veure què és tot aquest moviment i després d’aquí extrec la poesia. Mira:
Fotografia de Laura Pujol
FHS: Quan parlo amb altres famílies, hi ha un moment que noten que hi ha com un clic, que tu em deies que potser fos el 2014. No sé si és perquè els teus fills es van fer més grans, amb la qual cosa ja eren més autònoms i tu tenies més temps per a tu, amb la qual cosa també a nivell professional tenies més possibilitats?
Carla: No, és que vaig fer una trombosi i em vaig haver de quedar cinc mesos al llit. Això em va permetre fer una reflexió de tot el que estava passant i del que dèiem abans, de quines coses tenien a veure amb mi i quines coses no. Em vaig apoderar perquè vaig començar a poder parlar amb el pare dels meus fills de la manera que havia de parlar. Tot va canviar a partir de la malaltia i del suport d’estar sostinguda per la Fundació, perquè si no hagués estat en aquest pis, vaig estar cinc mesos sense treballar…
FHS: Com t’has sentit acompanyada per la teva educadora?
Carla: M’he sentit molt escoltada, escoltada des d’un lloc de veritat. La Karen, la meva educadora, té una mirada molt àmplia. Mai he tingut la necessitat de mentir-li. I això crec que és el que ha fet un vincle sincer i fort, amb un diàleg molt bo. M’he sentit molt acompanyada.
FHS: Com veu el futur Carla?
Carla: Jo he fet un exercici de present. He après a viure el present. Miro que em toca fer avui, cap a on em tocarà anar demà, potser la setmana que ve. A futur jo sempre penso que estaré millor, perquè quan he estat malament després s’ha donat una circumstància que millorava la situació, hi havia amagada una oportunitat.
Jo amb el què he passat pensava que no tenia futur, que estava en un pou, que em moriria aviat, que to s’acabava aquí. Després he començat a veure que tot són que són cicles i tinc esperança. Crec que si tu treballes dia a dia per aixecar-te, encara que no tinguis feina però et fas rutines, de menjar i dormir, vas a millor, perquè si entres al loop se’t desgarbella tot.
Treballar amb rutines i pensar sempre en el que tu pots aportar, perquè sempre pots aportar, arriba un moment que tot això t’estructura i pots arribar a connectar. Però si aquesta feina no la fas, et fas dependent i nos seràs capaç de veure les teves oportunitats.
FHS: Per a tu és bàsic saber que t’estan ajudant i que tu també estàs ajudant?
Carla: Sí, el treball comunitari o en comunitat, que a mi m’ajudin i jo ajudar a altres fa que no em senti pobre. Perquè quan et sents pobre, t’empobreixes. Veure que el que jo faig és important, veure’n els resultats. He après a demanar els diners que es mereix la feina que faig, els meus coneixements amb dones violentades, amb cossos diversos. M’he apoderat.
Està a un pis de la Fundació m’ha permès treballar des d’on estan les meves conviccions com a persona i des d’on puc aportar.
