Poc s’ho podia imaginar la Yuvisnei quan es va quedar embarassada que el seu fill tindria una discapacitat. Però el part es va complicar i el nadó va acabar amb una discapacitat servera.
Llavors vivien en una habitació amb una parella, però l’assistenta del CAP enseguida va veure que això no era gens adequat i la posar en contacte amb Càritas. I amb tot el suport de Càritas van ser derivats a la Fundació: necessitava un pis on poder viure amb el seu fill.
D’això fa 19 anys. El primer pis de la Yuvisnei va ser al carrer Cendra. Ja en aquell moment es va tramitar la demanda d’un pis de protecció oficial adaptat perquè en Juan Pablo mai deixarà la cadira de rodes.
La lluita de la Yuvis ha estat dura: li calia treballar, però havia d’atendre el seu fill i fins que no va entrar a un centre adequat per a ell on en tinguessin cura, això no va ser possible. Però tossuda com és ho va aconseguir, i també va aconseguir feina, una feina on encara treballa i com ella diu “estan muy contentas conmigo”.
Dos habitatges mentre han estat acompanyats per la Fundació
Al pis del carrer Cendra s’hi van estar 7 anys. No tenia ascensor i en Juan Pablo s’anava fent gran, l’havia de pujar a coll i cada dia pesava més. Llavors la Fundació va inaugurar l’edifici al passeig de l’Exposició, una construcció pròpia pensada per a les famílies que atenem, i li vam proposar a la Yuvis si hi volien anar a viure. Era molt petit, però tenia ascensor. No s’ho va pensar: aquí han viscut 11 anys, en un pis amb una habitació, per a en Juan Pablo, i un bany adaptat. Ella ha fet d’un racó de la cuina-menjador el seu espai.
La lluita de la Yuvis ha estat diària. Diverses vegades li han estat a punt de concedir un pis, però no ha estat fins a aquest primavera que va rebre la bona notícia: els concedien un pis de protecció oficial adaptat “precioso, con mucha luz, con una habitación para mi niño y otra para mi” a la Zona Franca. Alegria i nervis. La Julia, la seva educadora, ja li ha dit que encara estem aquí per a qualsevol cosa que necessitin.
El juliol van marxar al que serà casa seva a partir d’ara. El pis del passeig de l’Exposició serà per a una altra família que desitgem que no s’hi estigui tants anys.
Sentiments confrontats, per què no és de justícia esperar 18 anys a què et concedeixin un pis quan el necessites desesperadament.
