Tenir feina ja no garanteix poder accedir a un habitatge
Un estudi en què hem participat amb Esade i la Fundació Hàbitat3 posa de manifest les dificultats que tenen les famílies monomarentals per accedir a un habitatge assequible, fins i tot quan han aconseguit estabilitzar la seva situació laboral i econòmica.
A la Fundació Habitatge Social treballem perquè les famílies que acompanyem puguin recuperar l’autonomia i construir un projecte de vida estable. Però cada vegada ens trobem més sovint amb una realitat preocupant: tenir feina i uns ingressos regulars ja no és suficient per accedir a un habitatge de lloguer.
Aquesta és una de les principals conclusions de l’estudi La feminització de la pobresa. La monomarentalitat com a factor en l’augment del risc d’exclusió residencial, elaborat per l’Observatori d’Habitatge Digne de l’Institut Esade per a la Innovació Social, en col·laboració amb la Fundació Hàbitat3 i la Fundació Habitatge Social.
La recerca, basada en entrevistes a 48 dones en situació de vulnerabilitat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, ens ajuda a entendre millor els obstacles que afronten les famílies encapçalades per una dona sola, tant per accedir a un habitatge com per mantenir-lo.
Quan sortir d’un programa d’habitatge social es converteix en un nou obstacle
Els nostres programes d’habitatge social amb acompanyament socioeducatiu tenen com a objectiu facilitar que les famílies recuperin progressivament la seva autonomia. Tanmateix, què passa quan una família ja ha assolit els objectius del seu procés d’inclusió, però no troba cap habitatge que pugui pagar?
L’estudi recull el cas d’una família que, malgrat disposar d’ingressos estables i un contracte indefinit, fa més d’un any que no pot abandonar el programa d’habitatge social. Els preus del mercat de lloguer i la discriminació per origen li impedeixen accedir a una alternativa residencial.
No es tracta només d’una dificultat individual. És un problema estructural que posa en evidència la manca de connexió entre els programes d’inclusió residencial i les polítiques públiques d’habitatge. A més, els requisits econòmics per accedir a determinats habitatges públics també poden excloure famílies amb un únic ingrés i infants a càrrec.
L’estudi planteja que cal ampliar el parc d’habitatge assequible, revisar els criteris d’accés a l’habitatge públic i establir mecanismes de transició que permetin a les famílies continuar el seu projecte de vida fora dels programes d’inclusió residencial, sense perdre l’estabilitat aconseguida.
La pobresa residencial que no sempre veiem
L’estudi també posa el focus en una realitat sovint invisible: moltes famílies viuen situacions de sensellarisme sense arribar a dormir al carrer. Abans d’accedir a un programa d’habitatge social, algunes de les dones entrevistades havien passat per habitacions rellogades, domicilis de familiars o amistats, pensions o allotjaments temporals facilitats pels serveis socials.
Són solucions provisionals que permeten evitar el carrer, però que no garanteixen les condicions necessàries per desenvolupar una vida familiar estable. A aquesta precarietat s’hi afegeixen altres factors de vulnerabilitat, com la discriminació per origen, les dificultats per conciliar la feina amb les cures o les situacions de violència masclista.
Per això, considerem imprescindible que les polítiques públiques reconeguin les necessitats específiques de les famílies monomarentals i incorporin aquesta realitat en els criteris d’accés als recursos residencials.
Treballar i cuidar: una conciliació que continua penalitzant les dones
Per a moltes mares que sostenen soles la seva família, incorporar-se al mercat laboral implica afrontar dificultats afegides. La responsabilitat de les cures condiciona els horaris, les oportunitats professionals i la possibilitat d’aconseguir ingressos suficients.
L’estudi també identifica mancances en els mecanismes de protecció econòmica. Quan una dona accepta una feina que finalment no es consolida, pot trobar-se durant mesos sense els ingressos necessaris per cobrir les necessitats bàsiques de la família. Segons els professionals entrevistats, la reactivació de la Renda Garantida de Ciutadania pot arribar a trigar cinc mesos. Aquesta discontinuïtat pot comprometre el pagament de l’habitatge i posar en risc els avenços aconseguits durant el procés d’acompanyament.
No podem exigir autonomia econòmica sense garantir les condicions que la fan possible. Calen polítiques d’ocupació, protecció social, conciliació i habitatge que actuïn de manera coordinada.
Vídeo testimonial de 4 de les 48 dones entrevistades
Una llar estable també protegeix els infants
Un dels aspectes que volem destacar de la recerca és l’impacte positiu que té l’estabilitat residencial en la vida dels infants.
Les dones entrevistades expliquen que disposar d’una llar estable els ha permès reorganitzar la vida quotidiana, reprendre la formació o buscar feina en millors condicions. També identifiquen millores en el benestar emocional, la socialització i l’experiència escolar dels seus fills i filles. L’habitatge, per tant, no és només una qüestió residencial. És també una condició imprescindible per garantir el benestar infantil i prevenir la transmissió intergeneracional de la pobresa.
Per aquest motiu, l’estudi proposa incorporar la protecció de la infància com un objectiu específic de les polítiques d’habitatge i com un criteri de priorització en l’accés als recursos públics.
Cal garantir que els processos d’inclusió tinguin continuïtat
Des de la Fundació Habitatge Social sabem que disposar d’un habitatge digne, juntament amb l’acompanyament social, pot transformar la trajectòria vital d’una família.
L’estudi constata que els esforços de les famílies i de les entitats socials tenen un límit si no existeixen alternatives residencials accessibles quan finalitza el procés d’acompanyament. Per això, una de les principals reivindicacions que es desprenen d’aquest estudi és la necessitat de reforçar la coordinació entre les polítiques d’habitatge i les de drets socials, garantir el finançament estable de l’acompanyament i facilitar l’accés a solucions residencials duradores.
L’èxit d’un programa d’inclusió no pot acabar a la porta de sortida. Hem de garantir que les famílies puguin mantenir l’estabilitat aconseguida i continuar avançant cap a una autonomia real.
Perquè el nostre objectiu no és només que les famílies tinguin un lloc on viure durant un temps, sinó que puguin construir un futur amb seguretat, oportunitats i dignitat.
Consulta l’estudi: La feminització de la pobresa. La monomarentalitat com a factor en l’augment del risc d’exclusió residencial, de l’Observatori d’Habitatge Digne d’Esade, amb la col·laboració de la Fundació Hàbitat3 i la Fundació Habitatge Social.