Hi ha una idea que, després d’anys treballant en l’àmbit de l’habitatge social, cada vegada ens costa més acceptar: que perdre l’habitatge sigui el principi de la història.
Per a moltes famílies, perdre l’habitatge és, en realitat, el resultat d’una història que ha començat molt abans. Una història de precarietat laboral, de salaris insuficients, de dificultats per conciliar, de xarxes familiars que no sempre poden sostenir, de violència, de processos migratoris complexos o d’una administració que, de vegades, demana a les persones que encaixin en categories que no reflecteixen la seva realitat.
Aquesta és una de les principals conclusions que emergeix de l’estudi que hem impulsat conjuntament amb ESADE i en què han participat la Fundació Habitatge Social i la Fundació Hàbitat3. Hem volgut escoltar les dones que sostenen soles les seves famílies i entendre les seves trajectòries residencials des de la seva pròpia experiència.
Hem escoltat 48 dones. I amb elles, indirectament, també hem escoltat els 86 infants que hi conviuen. Les seves històries ens mostren una realitat que sovint queda amagada darrere les estadístiques: el sensellarisme familiar no acostuma a començar al carrer. Abans hi ha una habitació rellogada, un pis compartit, la casa d’una familiar, una pensió, un hotel, un recurs d’emergència, una ocupació no-legal o una successió de solucions provisionals. Una cadena d’inestabilitats que permet evitar, durant un temps, arribar a la situació més extrema, però que no deixa de ser exclusió residencial.
És el que podem anomenar sensellarisme encobert familiar. I hi ha una dada que ens hauria de fer reflexionar especialment: les famílies monomarentals no són una realitat minoritària dins dels recursos d’habitatge social. A la Fundació Habitatge Social, el 39% de les unitats familiars ateses l’any 2025 eren monomarentals i la Fundació Hàbitat3 eren el 36%.
Però darrere d’aquest percentatge hi ha quelcom més profund. La vulnerabilitat no és produïda per una única causa. Es construeix en la intersecció de diferents desigualtats. El gènere es creua amb l’origen, la situació administrativa, la precarietat laboral, la maternitat i, en molts casos, amb experiències de violència. En l’estudi, sis de cada deu participants són dones migrades i dues terceres parts es troben fora de l’ocupació formal regulada.
Aquesta realitat ens obliga a qüestionar una determinada manera d’entendre les polítiques d’habitatge. No n’hi ha prou amb proporcionar un sostre. L’habitatge és imprescindible, però no és suficient si volem que una família recuperi realment la seva autonomia. Una llar estable permet dormir, descansar, tenir privacitat i protegir els infants. Però permet molt més: mantenir una feina, escolaritzar els fills amb estabilitat, construir xarxes, planificar el futur i recuperar la sensació que la pròpia vida no depèn permanentment de la pròxima emergència.
Per això, des de les entitats socials defensem un model en què habitatge i acompanyament social no siguin dues respostes separades, sinó dues dimensions d’un mateix dret. Les famílies que arriben als nostres programes no necessiten únicament una clau. Necessiten temps, estabilitat i professionals que les acompanyin en processos que sovint són llargs i complexos. I també necessiten que el sistema els ofereixi una sortida real quan finalitza l’etapa d’acompanyament.
Aquí apareix un dels grans reptes que l’estudi posa sobre la taula: l’habitatge social temporal no pot convertir-se en una nova sala d’espera. Si una família entra en un programa d’habitatge social, però no té possibilitats reals d’accedir posteriorment a un habitatge assequible, simplement estem desplaçant el problema uns anys més endavant.
Per això cal ampliar de manera significativa el parc d’habitatge públic i social de lloguer, però també revisar els mecanismes d’accés perquè responguin a la realitat de les llars amb un únic ingrés i infants a càrrec. Cal facilitar les transicions des dels recursos del tercer sector cap a l’habitatge públic, incorporar el seguiment després de la sortida i revisar aquelles estructures que, sense pretendre-ho, acaben excloent precisament les famílies que més necessiten protecció.
També hem de parlar de conciliació i de feina. Perquè no podem demanar autonomia econòmica a una mare que ha de sostenir sola una família sense garantir-li alhora les condicions per treballar, cuidar i mantenir una llar. I sobretot, hem de deixar de mirar aquestes dones des de la categoria de “vulnerables”. El que ens demostra aquest estudi és que les dones amb les quals hem parlat han desplegat una enorme capacitat de resistència i d’estratègies per protegir els seus fills. Han encadenat solucions, han buscat feina, han demanat ajuda, han negociat, han cuidat i han sostingut les seves famílies en contextos extraordinàriament difícils.
La pregunta, per tant, no hauria de ser què han fet malament aquestes dones. La pregunta és per què el nostre sistema continua exigint tanta capacitat de resistència a les persones que menys recursos tenen.
Aquest estudi no hauria de quedar en un informe. Les 48 dones que hi han participat han compartit les seves trajectòries perquè siguin escoltades i perquè el coneixement generat serveixi per transformar la realitat. L’evidència només té sentit si ens ajuda a prendre millors decisions, a revisar allò que no funciona i a construir respostes més ajustades a les vides reals de les persones.
Des de les fundacions Habitatge Social i Hàbitat3 continuarem defensant que l’habitatge és una condició necessària per a la inclusió, però també que la inclusió no es pot construir sense habitatge. I que darrere de cada porta que obrim no hi ha només una família que deixa enrere una situació d’emergència. Hi ha una mare que pot tornar a planificar. Hi ha infants que poden créixer amb estabilitat. I hi ha una família que, finalment, pot començar a pensar no només en com arribarà a demà, sinó en com vol construir el seu futur.
Olga González López és educadora social i psicopedagoga, directora d’Acció Social de la Fundació Habitatge Social des de 2018, la seva trajectòria abasta àmbits com els trastorns de la conducta alimentària, la discapacitat i la inclusió residencial
Lourdes Borrell Arqué és treballadora social amb una dilatada trajectòria professional en l’àmbit dels drets socials, la salut mental i la inclusió residencial. Vinculada a la Fundació Hàbitat3 des de 2017, actualment és directora de Programes i Innovació Social.