El problema de l’habitatge
El problema de l’habitatge no és cosa d’ara. Ja abans del 1978, la fàcil disposició de crèdits hipotecaris van impulsar l’habitatge de propietat com a model a seguir en aquest sector.
Comprar un pis o casa es va convertir en una fórmula d’estalvi per a un ampli i modest sector de la societat.
Així doncs, per què des de llavors hi ha cada vegada més famílies que viuen en habitatges de lloguer? Per una banda, hi ha famílies i persones individuals que lloguen habitatges per principis o per no sentir-se lligats a un habitatge, però per l’altra també hi ha qui lloga un habitatge perquè no pot comprar-ne cap.
Per què hi ha famílies que estan de lloguer?
Doncs moltes ho fan perquè no poden comprar.
La situació econòmica, la inestabilitat laboral, els sous baixos o la impossibilitat d’accedir al finançament ja fa anys que colpegen el més desafavorits que, després de successives crisis, cada vegada són més.
D’altra banda, el més habitual és que, en les fases d’expansió econòmica, la política d’habitatges es minimitzi i els governs deixin que el lliure mercat resolgui els problemes d’habitatge. Així doncs, el preu de l’habitatge de compra ha pujat constantment, s’ha incrementat l’especulació immobiliària i la situació ha marcat les polítiques d’ingressos i despeses d’ajuntaments i altres administracions. Només quan el sector de la construcció ha començat a donar mostres de feblesa l’estat hi ha intervingut.
La crisi del 2008, després d’anys d’una minsa política d’habitatge, va posar tothom en alerta . Fins aquell moment, els impagaments dels préstecs per als compradors només havien plantejat problemes a les entitats de crèdit. La nova crisi ho va trastocar tot.
Des de llavors, primer els desnonaments a la propietat i després els desnonaments a llogaters han portat a milers de famílies a situació d’insolvència i fallida econòmica. I l’Estat no ha donat solucions al problema.
Durant el període de 2004-2009, el nombre dels habitatges protegits que s’acabaven eren entre 50.000 i 70.000 unitats anuals. A partir del 2011, i especialment des del 2013, les xifres dels habitatges protegits no només van lliscar a la baixa sinó que es va desplomar espectacularment: 4.983 pisos el 2017 i 5.167 el 2018… a tota Espanya!
Els ajustos pressupostaris ens han conduit als pitjors resultats en política d’habitatge des de 1950.
El mercat d’habitatge de lloguer a l’actualitat
Ens trobem, doncs, que milers de persones s’han sumat al col·lectiu dels qui no poden comprar un habitatge i es veuen obligats a viure de lloguer. Però què ha passat amb el preu dels pisos de lloguer? Doncs que, a causa de l’augment de la demanda —entre altres motius—, ha pujat fins a límits insospitats.
I ara ens trobem en la situació en què el 40 % de les llars catalanes ha de fer un sobreesforç econòmic per poder pagar el rebut mensual de lloguer, un 15 % per sobre de la mitjana europea.
Evolució de la Renda familiar disponible bruta per habitant i dels preus mitjans de l’habitatge. Barcelona (2000=100). 2000-2020
Font: L’impacte de la COVID-19 en el sistema residencial de la metròpoli de Barcelona. 2020 – OHB
Mentrestant, a la resta d’Europa,amb polítiques d’habitatge i lloguer social que es van començar a implementar a finals de la Segona Guerra Mundial, tenen un parc d’habitatge social del 15% (de mitjana). A Catalunya, només ho són el 1’5% dels habitatges.
L’any 2013 un estudi publicat per la Taula del Tercer Sector ja exposava la necessitat de comptar amb un parc de lloguer social de 500.000 habitatges (un 18 % del parc total d’habitatges a Catalunya), una xifra molt lluny de la realitat actual.
Les polítiques d’habitatges eficients i resolutives
són necessàries més que mai.
Pots trobar més informació sobre la crisi, les polítiques d’habitatge i l’habitatge social a la secció Publicacions.
Cal incrementar el parc d’habitatge social de lloguer per esmorteir les ineficiències del mercat lliure i adequar els preus de l’oferta a les capacitats reals de la població.
Quan els preus de l’habitatge —especialment els de lloguer— augmenten es produeix un retard en la formació de llars per part dels joves que, de retruc, afecta negativament a taxa de natalitat.
Fonts consultades per a la redacció d’aquesta secció:
* Trilla C. i Bermúdez T. (2013). Un parc d’habitatges de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya. Taula del Tercer Sector.
* Bosch, J. i Trilla C. (2019). El parque público y protegido de viviendas en España: un análisis desde el contexto europeo. Fundipax.
* Trilla C. (2002). El péndulo de la vivienda. El País. https://elpais.com/diario/2002/10/20/negocio/1035118343_850215.html
* El defensor del pueblo. (2019). La vivienda protegida y el alquiler social en España.
* COHABITAC. (2020). Reptes i limitacions de la promoció i la gestió d’habitatges de lloguer social, a Catalunya.
