Aquest any hem decidit que us recomanarem novel·les al voltant de l’habitatge, i no llibres tècnics i teòrics com altres anys. Desitgem que us agradin.
Bona diada de Sant Jordi! Estimeu i llegiu!
Jo soc l’última plaça
D’Alba Gómez. Grup 62.
Premi BBVA Sant Joan 2024
Jo soc l’última Plaça és la història d’una plaça al cor de Barcelona, la Plaça del Sol, un lloc que és mirall de molts altres llocs, un úter fèrtil d’històries. L’habiten persones que viuen dins la roda del sistema, els veïns i veïnes de la Finca groga, i persones que, obligades pels especuladors o per voluntat pròpia, en viuen al marge.
La Bel, la protagonista, no té casa, però té casa. La Plaça és casa seva: en coneix tots els portals. Des de l’hotel en obres on habita espia els veïns de la Finca groga, on ella havia viscut abans que la fessin fora. Hi viuen la Fina, la propietària de la finca; el Ramon, un catedràtic a punt de jubilar-se; una parella, l’Andreu i la Val, que passa un moment difícil; i una jove exploradora de sensacions, l’Abril. Un matí un inquilí nou, misteriós i fugisser, s’instal·la al banc de la Plaça. L’ha clissat la Bel des de la finestra de l’hotel. Per què ha vingut aquí i per què fa nit al terrat de la Finca groga? Què busca? Què espera?
Los besos en el pan
D’Almudena Grandes. Tusquets Editores
Cal ser molt valent per demanar ajuda, però cal ser encara més valent per acceptar-la.
Que pot arribar a ocórrer als veïns d’un barri qualsevol en aquests temps difícils? Com resisteixen, en ple ull de l’huracà, parelles i persones soles, pares i fills, joves i gent gran, els embats d’una crisi que “va amenaçar amb tornar-ho tot del revés i encara no ho ha aconseguit”?
Los besos en el pan explica, de manera subtil i commovedora, com transcorre la vida d’una família que torna de vacances decidida a que la seva rutina no canviï, però també la d’un home acabat de divorciar que se sent plorar darrera d’un envà, la d’una àvia que posa l’arbre de Nadal abans de temps per animar els seus, la d’una dona que decideix reinventar-se i tornar al camp per viure de la terra que va alimentar els seus avantpassats…
A la perruqueria, al bar, a les oficines o al centre de salut, molts veïns, protagonistes d’aquesta delicada novel·la coral, viuran moments agredolços d’una solidaritat inesperada, d’indignació i de ràbia, però també de tendresa i tenacitat. I aprendran perquè els seus avis els van ensenyar, quan eren nens, a besar el pa
Lectura Fàcil
De Cristina Morales. Editorial Anagrama.
Són quatre: Nati, Patri, Marga i Àngels. Són parentes, tenen diversos graus del que l’Administració i la medicina consideren «discapacitat intel·lectual» i comparteixen un pis tutelat. Han passat bona part de les seves vides a RUDIS i CRUDIS (residències urbanes i rurals per a persones amb discapacitat intel·lectual). Però davant de tot són dones amb una extraordinària capacitat per enfrontar-se a les condicions de dominació que els ha tocat patir. La seva és la Barcelona opressiva i bastarda: la ciutat de les okupes, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, els ateneus anarquistes i l’art políticament correcte.
Aquesta és una novel·la radical en les seves idees, en la seva forma i en el seu llenguatge. Una novel·la-crit, una novel·la polititzadora que creua veus i textos: un fanzine que posa en escac el sistema neoliberal, les actes d’una assemblea llibertària, les declaracions davant un jutjat que pretén esterilitzar forçosament una de les protagonistes, la novel·la autobiogràfica que escriu una d’elles amb la tècnica de la Lectura Fàcil.
Acció de gràcies per una casa
D’Stefanie Kremser. Edicions de 1984
Mentre ella mateixa busca una casa, Stefanie Kremser ens convida a entrar a les llars de la seva vida —del passat, del present, del futur— i de les vides d’altres persones. Amb cada porta i finestra que obre, sentim la remor d’unes dones que endrecen objectes, gestos, idees, sentiments. Perquè una casa és molt més que les seves quatre parets, i pot ser tan diversa i personal com els seus habitants al llarg del temps.
A mig camí de la memòria i l’assaig, són moltes les veus que escoltem a “Acció de gràcies per una casa”: veus reals i de ficció, veus d’altres escriptores, pensadores i artistes. Veus que ens transmeten històries, vivències, desitjos, i que totes juntes afinen el sentit d’aquest llibre: tenir un lloc on puguis dir «això és casa meva».
Jo et cuidaré
Escrit per Anna Manso i il·lustrat per Teresa Herrero.
Com acompanyar als infants que estan vivint un procés tan traumàtic com un desnonament? Cal explicar-los tot el que està passant d’entrada? Es tenen en compte les seves necessitats en uns moments tan durs i en els quals la família té tantes preocupacions?
Aquestes i altres qüestions que afecten directament nens i nenes i adolescents que estan a punt de perdre casa seva, o que ja l’han perdut, són el fil argumental del llibre Jo et cuidaré, un conte infantil impulsat des del Centre de Serveis Socials del Raval Sud i que ha comptat amb la participació de deu famílies del Raval que han patit un desnonament o que encara estan vivint tot el procés. Escrit per Anna Manso i il·lustrat per Teresa Herrero, el conte —que es pot descarregar i està traduït al castellà, urdú, tagal, àrab i bengalí— narra el dramàtic procés que viu una nena del Raval i la seva família que estan a punt de perdre casa seva.
Sin habitación propia
Crónicas sobre mujeres sin hogar de norte a sur
Lula Gómez (Coordinadora), Carla Fibla, Eileen Truax, Laila Abu Shihab, Nuria Tesón y Dolors Rodríguez. Pròleg de Pilar del Río. Publicada per La Caixa.
Aquest llibre és, en essència, una operació de visibilització amb mirada de gènere sobre el sensellarisme. No és un assaig teòric: és periodisme narratiu amb voluntat d’incidència.
El plantejament és potent des del minut zero: quan pensem en persones sense llar, imaginem un home. El llibre desmunta aquest biaix i evidencia que les dones hi són —però invisibilitzades— perquè sovint no ocupen l’espai públic de la mateixa manera ni apareixen a les estadístiques.
A Sin habitació pròpia, sis periodistes aborden el problema del sinhogarisme femení en diferents països al llarg del globus, des de la Xina fins als Estats Units. Aquesta mitja dotzena d’articles recull els testimonis de dones a les quals el sistema en molts casos ni tan sols reconeix, dones sense casa o que viuen en llocs als quals és impossible anomenar llar.