Avui ens hem reunit amb l’Ivan Soriano. L’Ivan té 23 i viu amb la seva mare i el seu germà petit a un pis de la Fundació al barri de Sants. Nascut a l’Equador, va venir a Catalunya quan tenia 2 anys i des de llavors que corre per aquí.
Fundació Habitatge Social: Bon dia Ivan. Tu ja fa temps que corres per aquí, oi?
Ivan: Hola, doncs sí, vaig començar fent futbol, però ara faig atletisme a l’Hospitalet Atletisme.
FHS: però tu no ets un corredor corrent, perquè vas néixer amb una discapacitat.
Ivan: Sí vaig néixer amb una paràlisi cerebral que m’afecta el sistema nerviós de la banda dreta del cos i que m’afecta la cama, el braç i la mà… tinc el braç més curt i també em costa agafar coses.
FHS: això com és porta?
Ivan: doncs durant l’adolescència em va costar acceptar-ho, però amb l’ajuda dels meus pares ho he anat acceptant.
FHS: I en quina especialitat competeixes?
Ivan: doncs faig velocitat, els 100 i 200 metres, i també els relleus 4X100. L’atletisme és molt exigent per això ja no jugo a futbol, no em puc lesionar. Pràctico de dilluns a dissabte, normalment començo al voltant de les 6 de la tarda i acabo sobre les 10 de la nit.
FHS: formes part d’un equip d’atletisme adaptat?
Ivan: sí, amb companys amb paràlisis, discapacitat visual… però també entreno i competeixo amb esportistes sense cap discapacitat. És una manera de superar-me i millorar les meves marques.
FHS: perquè vols millorar les teves marques? Explica’ns-ho perque no és poca cosa.
Ivan: Doncs per poder anar als propers Jocs Paralímpics de Paris.
FHS: Ja vas estar a punt d’anar als últims a Tòquio. Què fa passar?
Ivan: Vam anar convocats per córrer el relleu universal (4*100) i corríem amb Rússia, França i Gran Bretanya. Havíem de quedar els tercers per poder anar a Tòquio, però en els darrers metres França ens va avançar. Vaig sentir ràbia, perquè això no ens assegurava anar. Al final no va ser possible.
FHS: i què estudies Ivan?
Ivan: doncs jo volia estudiar formació professional per fer d’entrenador esportiu, però els estudis no estan preparats per a persones que tenim discapacitat i no em van voler adaptar les proves d’accés. Tinc el nivell base d’entrenador, per entrenar infants, i al club sempre busquen gent, però és incompatible amb la meva carrera, perquè entrenen a la mateixa hora que jo i les competicions igual, no els podria acompanyar.
FHS: Et pots guanyar la vida com a corredor professional?
Ivan: és complicat. No reps una ajuda mensual de la federació. Per a rebre-la cal estar entre els 8 primers, i jo encara estic al TOP25.
FHS: però això no està gens malament?
Ivan: no i tant, a aquest nivell rebem beques i compensacions econòmiques quan anem a competicions i quedem en bones posicions. A Polònia vaig córrer 3 finals i ens van donar unes ajudes econòmiques, però no són un sou.
FHS: és més llarga la vida esportiva d’un atleta amb discapacitat?
Ivan: la mitjana d’edat d’un velocista és d’uns 30 anys, encara soc jove! [somriu]. I més endavant puc passar a córrer els 400 o els 800 metres. Ja ho veurem…
FHS: Pràctiques altres esports?
Ivan: si també esquio, ho faig amb un sol bastó -adaptat- i els esquís estan enganxats, no es poden separar, s’ha de fer molta força amb les cames. Però el que de debò admiro són els companys amb discapacitat visual que també ho fan, no sé com no els fa por!! També he jugat a vòlei adaptat i quan estem de competició o en concentracions el futbolí i el billar no poden faltar.
FHS: i quin és el proper repte Ivan?
Ivan: Aquest any hi ha el mundial, que serà a Paris, com els propers Jocs. Ja sabem les mínimes que hem de fer per poder per anar als JJOO i esperem aconseguir-les i poder competir en els relleus.
Estem entrenant molt, dos dels meus companys són de Madrid i ara estan al Centre d‘Alt Rendiment de Sant Cugat, l’altra companya també hi entrena sovint, com jo.
FHS: Un equip mixte… que interessant.
Ivan: Sí, som quatre i jo corro en tercera posició a la segona corba.
FHS: I ja estàs a punt?
Ivan: Doncs estic entrenant molt, també faig màquines al gimnàs. Jo sempre corro per superar la meva marca.
Ens acomiadem de l’Ivan que no ha parat de somriure durant tota la conversa. I continuem enlluernats de la seva força i perseverança… com la de la seva mare, que continua treballant dur per tirar endavant amb la seva família.
El nostre compromís amb els ODS 2030
