L’emergència habitacional a Caldes de Montbui és una realitat innegable. Els preus del lloguer s’han disparat, l’oferta és insuficient i el parc públic i social d’habitatge és incapaç de donar resposta a les necessitats reals de la població.
En aquest context, el partit municipal Ara Caldes ens va convidar a una sessió oberta el passat 20 de març per abordar aquesta problemàtica i explorar conjuntament possibles solucions amb impacte real.
Des de la Fundació Habitatge Social, agraïm la invitació i reiterem la nostra total disposició a posar el coneixement i l’experiència de l’organització al servei del municipi per revertir l’exclusió residencial també en l’àmbit local.
Tot seguit, compartim les dades clau de la presentació a càrrec de Sergio Rodríguez, director de la Fundació.
L’emergència habitacional: una realitat estructural que exigeix acció local transformadora
La crisi de l’habitatge ja no és un fenomen puntual ni limitat a grans ciutats. Avui, és una emergència estructural que afecta àmplies capes de la població i que amenaça la cohesió social a tots els nivells. Les dades són clares, la realitat local ho confirma i des de l’àmbit fundacional i comunitari existeixen propostes validades i viables per revertir aquesta situació. El cas de Caldes de Montbui n’és un exemple clar.
Una radiografia alarmant: l’habitatge a Catalunya i a Europa
El dret a l’habitatge, tot i estar jurídicament reconegut, continua sent un dret incomplet per a milers de famílies. A escala europea i estatal, les polítiques d’habitatge han estat històricament infrafinançades, en contrast amb altres pilars de l’estat del benestar com la salut o l’educació. Aquesta manca d’inversió ha generat un escenari de dependència gairebé total del mercat lliure, que no està dissenyat per garantir l’accés universal a una llar digna.
A Catalunya, entre 2013 i 2022, els preus del lloguer han augmentat entre un 20% i un 43%, mentre que els salaris només ho han fet en un 14,5%. Aquesta desconnexió entre ingressos i costos d’habitatge ha derivat en una pressió inassumible per a les llars amb menys recursos, però també per a les classes mitjanes. Avui, la vulnerabilitat residencial s’estén transversalment, erosionant el teixit social i augmentant la dependència dels serveis socials.
L’impacte d’aquesta crisi va molt més enllà de l’àmbit econòmic: condiciona la salut física i mental, el rendiment educatiu dels infants, les oportunitats laborals i la capacitat de participació cívica. Quan no hi ha una base residencial estable, totes les altres polítiques socials veuen reduïda la seva eficàcia.
Caldes de Montbui: el reflex local d’una crisi global
Caldes de Montbui ha estat inclòs entre els 271 municipis catalans declarats com a zones de mercat residencial tensionat. El diagnòstic local no deixa marge al dubte: la combinació d’un parc d’habitatge públic i social insuficient, una oferta de lloguer molt limitada i un increment de la demanda –especialment en els quintils de renda més baixa– ha generat una situació límit.
La manca d’oferta assequible expulsa progressivament les famílies del municipi, agreuja processos d’exclusió i genera una dependència absoluta del mercat lliure. Caldes no és una excepció, però és un territori amb potencial per a innovar si es prenen decisions valentes amb una clara orientació al dret a l’habitatge.
Cohabitac: solucions realistes, sostenibles i d’alt impacte
Davant d’aquest escenari, la resposta no pot ser fragmentada ni a curt termini. Des de COHABITAC –la coordinadora de fundacions que treballen per l’habitatge social– es proposen línies d’actuació estructurades, fonamentades i adaptables a la realitat de cada municipi. Aquests són alguns dels eixos d’intervenció:
-
Promoció sobre sòl públic: Desenvolupar habitatges o allotjaments socials en règim de dret de superfície o concessió administrativa, en col·laboració amb l’administració local.
-
Rehabilitació amb finalitat social: Recuperar edificis en desús o infrautilitzats per destinar-los al lloguer social gestionat.
-
Gestió de parc públic: Externalitzar la gestió a entitats amb expertesa social, que treballen amb una lògica de proximitat i acompanyament a les famílies.
-
Cessió d’habitatges de particulars: Activar mecanismes perquè propietaris privats posin a disposició pisos buits per a usos socials, amb garanties de manteniment, cobrament i retorn.
-
Acompanyament integral: No n’hi ha prou amb oferir un sostre; cal generar processos de capacitació, inserció i empoderament que reforcin l’autonomia de les llars.
A més, les fundacions que integren COHABITAC tenen per llei l’obligació de reinvertir com a mínim el 70% dels ingressos nets en finalitats socials, cosa que assegura un alt retorn social per a qualsevol col·laboració público-comunitària.
Conclusió: una finestra d’oportunitat per a Caldes
Caldes de Montbui té ara l’oportunitat d’impulsar polítiques d’habitatge innovadores, eficients i alineades amb els drets socials. Per fer-ho possible cal activar aliances estratègiques entre administració, entitats i comunitat. No es tracta només de construir habitatges: es tracta de garantir el dret a una vida digna i estable, també des del territori.
