La Rachida i el Mohamed el 2014 esperaven un fill quan es van quedar sense feina. Vivien a Barberà del Vallès i la Rachida ens explica que, just en aquells moments, el propietari els va dir que els apujava el lloguer.
Des de Càritas els van derivar a la Fundació i van entrar a un pis l’any 2013, al barri de Besós Mar. Com totes les famílies que entren al projecte Oikos es van apuntar a la borsa d’habitatge per accedir a un habitatge social.
Els darrers 8 anys han tingut la Freya com a educadora social i “la penso continuar trucant” diu la Rachida, la Freya riu.
Fundació Habitatge Social: Rachida, que heu après amb la Freya?
Rachida: estimem molt la Freya, ella ha fet la seva feina, l’ha feta bé, però també ha cuidat la família i això per a mi és molt important. Amb ella hem passat moments molt durs, com quan va morir la meva mare. Jo no vaig poder anar al Marroc a acomiadar-la. En alguns moments també hem patit per pagar el lloguer.
La Freya ens ha ensenyat on estava el CAP, l’ajuntament, com hem de presentar documentació… Nosaltres veníem de viure a Sabadell i estàvem contents de viure a Barcelona, però necessitàvem ajuda.
Ella ens ha empès, cuidat i donat molt de suport. Va haver un moment que li van denegar la renovació del permís de treball al Mohamed, però gràcies al seu consell ho vam solucionar.
FHS: I just a finals d’any vas trucar a la Freya que t’havia tocat un pis social?
Rachida: Sí, i jo pensava que era un càstig, què em feien fora del pis de la Fundació. Vaig trucar la Freya molt angoixada. Però vam estar parlant i em vaig adonar que era una gran oportunitat, que hi ha molt pocs pisos i que ens havia tocat a nosaltres.
FHS: Ara esteu treballant?
Rachida: Jo sí, el Mohamed no. Ell treballava a la construcció, és un manetes. Mai hem hagut de demanar a la Fundació que ens fes cap reparació al pis. Esperem que aviat trobi una feina.
FHS: i els nens estan contents?
Rachida: Sí, no ha calgut que canviïn d’escola i això ha estat bo. El petit va a l’escola i el gran ja va a l’institut. Això sí, aquest pis és més petit i paguem més, i això fa vertigen.
És com si haguéssim tornat a tenir 18 anys -en Mohamed somriu- sento el mateix que quan vaig arribar a Barcelona fa 22 anys, emoció i por. Ens acabem de fer majors d’edat per segona vegada.
Ara tots dos riuen nerviosos, barreja d’il·lusió i nervis.
FHS: Com us sentiu ara?
Rachida: A moments tenim por de no poder pagar el lloguer, ja no estem tant protegits però tenim les eines per tirar endavant i tenim molta esperança. Ens en sortirem.
FHS: Que els diríeu a una família que entra a un pis de la Fundació?
Rachida: Que facin les coses bé, que compleixin (amb la Fundació), que cuidin el pis i que busquin la vida, que no parin de buscar, que toquin totes les portes que calgui per sortir endavant.
A mi em recorda la frase que la Yuvisney ens deia fa uns anys. Deu ser aquest el secret de les famílies que se’n surten.
