Dilluns, 8 d’agost, fa molta calor quan surto de casa l’Andrea i la seva família a Ciutat Meridiana. Fa un mes van deixar el pis de la Fundació.
He anat a entrevistar-la a casa seva, se l’acaben de comprar. És un gran esforç per a la família. ”Sabem fins on podem arribar i està a prop de la feina. Ens havien parlat malament del barri, però estem molt a gust i contents”
L’Andrea, el seu marit i el seu fill gran van arribar del Perú l’any 2018. La situació que vivien era dolenta: rebíem amenaces i extorsions en un entorn violent i no podien comprar medicaments per al seu fill i la seva mare, que és diabètica. Des que van arribar cada més li envien diners per a que es compri la insulina.
Fundació Habitatge Social: Andrea on vau anar a viure quan vau arribar a Barcelona?
Andrea Castillo: Primer va venir el meu marit i després vam venir jo i el nen. Ens van llogar una habitació, però teníem molt poc accés a la cuina i hi havia molta humitat. Quan em vaig quedar embarassada del segon ho vam haver d’amagar per a què no ens fessin fora. A Catalunya no tenim cap familiar.
FHS: I llavors?
Andrea: La filla d’una senyora que cuidava em va dirigir a Càritas Badalona i l’educadora que teníem ens va parlar de la possibilitat de tenir un pis a través de la Fundació: estàvem disposat a acceptar el que fos, no ens podíem quedar a l’habitació. Amb el grup de dones de Càritas de Bon Pastor vaig trobar suport i xarxa, sobretot quan vaig parir. Són la meva família aquí, ens truquem i quedem.
FHS: Va ser complicat trobar feina?
Andrea: Sí, perquè no teníem la documentació necessària. Però sempre vam estar fent coses. Jo llavors netejava i cosia i la Fundació Trinijove, a través d’un contracte d’inserció, em van oferir de fer una suplència de neteja que es va convertir en una jornada completa quasi des del primer moment a la nova planta de reciclatge de Montcada i Reixac. Ara també hi treballa el meu marit. Som fixes.
FHS: Què hi feu ara?
Andrea: El meu marit arregla coses, jo soc encarregada i aviat faré la formació per conduir un carretó elevador -un toro-. El meu marit té molt interès en fer una formació de soldadura, fan falta i soldadors i segur que no li faltaria la feina.
FHS: Com vau aconseguir els papers?
Andrea: Quan va néixer el meu segon fill, que es diu Artur Josep, vaig tenir clar que havia de tenir la nacionalitat espanyola, i vam renunciar a que tingués la peruana, a partir d’aquí (va costar una mica), ens vam anar regularitzant tots 3. Ara ja tenim tots la nacionalitat.
FHS: I als teus fills, com els va?
Andrea: Al gran ens va costar més que li donessin la nacionalitat, però també la té. Ara s’acaba de graduar de l’ESO i vol estudiar informàtica a la universitat. És molt bon noi i molt bon estudiant, n’estem orgullosos. Amb el petit, que també és molt tranquil, estem pendents que ens donin plaça a l’escola del barri, dur-lo a Badalona seria un problema, però haurem d’esperar al setembre.
FHS: Et vaig molt tranquil·la?
Andrea: Doncs sí, les coses es van posant a lloc. Els nostres somni és tenir un restaurant o un comerç, jo treballava de cuinera i m’agradaria poder tornar-ho afer. Però ara cal que estabilitzem la nova situació amb el pis.
FHS: Què va significar per a vosaltres estar al pis de la Fundació?
Andrea: Va ser una molt bona oportunitat, ens va donar seguretat i ens va permetre trobar una estabilitat i poder tenir aspiracions, des de l’habitació no hagués estat possible. Estem molt agraïts i contents que el pis de Badalona ara sigui per a una família que ho necessiti, com nosaltres en el seu moment.
FHS: I què els recomanaries?
Andrea: Que siguin legals i sincers, que aprofitin la situació, però que no se n’aprofitin, que darrera hi ha més famílies esperant un pis, que quan estiguin estables facin com nosaltres.
FHS: I els propers reptes?
Andrea: Doncs l’any vinent ens agradaria anar a Perú, no veiem la família des del 2018, no coneixen el petit.
