Fotografia de Laura Pujol
Avui conversem amb Meritxell Benedí, presidenta de l’Institut Català de les Dones
Per fer-ho hem agafat el cotxe fins a Castellterçol, ara que s’acosta el 8M, per parlar de dones, feminisme i habitatge.
HabitatgeSocial.Org: Meritxell, els primers moviments pro-habitatge ja es donen a finals de l’Edat Mitjana, i no ha parat des de llavors, que ens en pots dir?
Meritxell Benedí: Per parlar d’això cal tenir present la historiadora Silvia Federici que ha fet una revisió molt interessant de les tesis de Marx sobre el moment fundacional del capitalisme, el moment en què apareixen les bases de la societat actual, la idea de l’estat modern, el model econòmic, etc.
És la fi de l’Edat Mitjana i l’inici de l’Edat Moderna, quan la burgesia emergent s’apropia dels bens, entre ells l’habitatge, i de la capacitat de producció de la classe treballadora. Federici ens diu que les dones són doblement penalitzades, és també en aquel moment que es construeix la idea d’éssers inferiors i se’n desvirtua el cos, els coneixements i les experiències. La repressió exemplificant de la caça de bruixes n’és la mostra. Les dones que tenen coneixement, que estan soles, són perilloses i cal que siguin controlades pel pare, el marit i el germà. I això ha anat adaptant-se amb el pas del temps. El capitalisme, el racisme i el patriarcat són altament adaptatius.
L’accés de les dones a la propietat
HS: Des de la Fundació acompanyem moltes famílies i moltes mares que es fan càrrec soles dels seus fills, veiem amb forta claredat que les dones tenim un seriós problema a l’accés a la propietat.
MB: Cert, en el món actual, les dones que vivim en una democràcia moderna estem en igualtat jurídica amb els homes, una igualtat que s’ha a aconseguit a partir de la lluita feminista. Només cal pensar que fa 50 anys les dones a Espanya no podien votar ni obrir un compte corrent sense el permís del pare o marit. Però la igualtat que proclama la Constitució i els diferents Estatuts d’Autonomia no és una realitat ja que el punt de partida de les dones és inferior.
Per fer-nos una idea: les feines que fan les dones tenen menys valor econòmic, cobrem menys diners i més en negre que els homes, tenim un índex molt més alt de reducció de jornada, no cobrem per les tasques de cures –a les que dediquem el doble de temps que els homes– i no accedim als càrrecs de direcció que ens permetrien canviar aquestes dinàmiques. Tot plegat acaba fent que les pensions de jubilació de les dones acabin, també, sent inferiors que les dels homes. Les condicions de precarietat es produeixen des que naixem fins que morim. Les dones sempre tenim menys accés al recursos pel fet de ser dones.
Les dones i el treball
HS: Històricament s’ha lligat a la dona només a la feina reproductiva, la feina de cures, però això no és del tot cert, oi?
MB: Exacte, les dones sempre han treballat fora de la llar. El procés de preindustrialització no s’entén sense la feina de les dones, que cobren la meitat i a vegades treballen a casa –com en el cas del tèxtil– i dels infants que cobraven una quarta part del salari. Aquí la qüestió és qui són els propietaris de l’explotació agrària, de la fàbrica, del taller… els homes. Les dones han treballat en el sector productiu des de sempre, el que passa, com dèiem abans, és que no han tingut ni la propietat ni contracte de treball…
HB: Això és el que passa ara amb les dones que viuen en situació d’exclusió, ens trobem moltes dones que van a netejar a cases, a tenir cura d’avis de la canalla… que són elles mateixes que no es volen regularitzar.
MB: Cert, de fet tal i com està el tema dels autònoms… El nostre repte és que coneguin i siguin conscients dels drets que guanyaran: dret a vacances, a baixa per incapacitat, a pensió de jubilació…
HS: Tornem a l’habitatge. Les dones han estat motor de la lluita pel dret a l’habitatge, al Regne Unit tenim referents com Octavia Hill o Mary Barbour i a Catalunya només cal recordar la vaga de lloguers de l’any 31, on eren les dones i els infants que van dur tot el pes de la lluita, però per què no acaben d’aflorar aquests lideratges?
MB: És veritat, el moviment està ple de dones, i n’hi ha hagut que han liderat, com l’Ada Colau que amb la PAH va posar al centre de l’agenda política el problema de l’habitatge. Però les organitzacions no estan aïllades de les dinàmiques patriarcals que viu tota la societat. Els lideratges femenins sempre costen més de sortir: les dones han de fer molts més esforços, són més qüestionades i menys reconegudes.
La visió dels serveis socials
HS: Meritxell, per què creus que la ciutadania reconeix i valora positivament els sistemes educatius i de salut, però no ho fa amb els serveis socials?
MB: L’educació i la salut són sistemes universals i de cobertura global que tothom vol utilitzar, tenen poca burocràcia i són molt valorats. El sistema de serveis socials és universal i no arriba a atendre 2 milions de persones a Catalunya, però ningú sap el què fa ni tampoc el vol utilitzar. El resultat és que és un sistema hiperburocratitzat i que és vist per a atendre el pobre i el dissortat.
HS: Falta comunicació?
MB: Doncs sí, no hem sabut comunicar que els serveis socials atenen 3 tipus de necessitats: les materials, les relacionals i les vinculades a l’autonomia, i que qualsevol persona pot, en un moment de la seva vida, necessitar d’aquest suport.
Jo tinc la teoria que aquesta percepció se sustenta en dos prejudicis: el primer és que es dedica a una cosa que fem les dones, proveir i tenir cura de la nostra família, de la nostra gent. El segon és aquestes feines, que fan les dones, tenen poc prestigi i poc valor econòmic.
A més, ningú vol ser vist com a pobre, per tant si ho és vol dir que no s’esforça prou i per tant el sistema no és necessari. Aquesta és la percepció que hi ha de la pobresa: s’atribueix a un comportament individual el que és un sistema estructural, que és la desigualtat.
HS: I què s’hi pot fer, com es pot comunicar què són els serveis socials?
MB: Cal mesurar més, cal incloure sistemes de mesura quantitatives de l’impacte de la intervenció social. Si sabem què passa amb una persona quan hi ha una intervenció, si puc demostrar-ho (quantitativament) també ho podré explicar. Cal més formació científica en les professions socials orientada a produir indicadors d’èxit com fan la infermeria i la medicina.
Si tu no expliques la teva feina no trobaràs cap govern que vulgui pujar el pressupost del departament de serveis socials. De la mateixa manera que tothom entén la pujada de pressupostos del departament de Salut, perquè els hi va la vida…
HS: Però a les persones ateses i acompanyades pels serveis social, també els hi va la vida.
MB: Però no estem explicant prou bé i quan ho fem, haurem de tenir molt present aquest prejudici que fa que es pensi que la gent es pobre perquè vol. I aquí hem de fer un canvi molt important.
Ho deixem aquí, la Meritxell encadena la nostra trobada amb una reunió, el 8M s’apropa i la feina s’intensifica.
El nostre compromís amb els ODS 2030
