Fotografia de capçalera Kippelboy
Trenquem altra vegada amb l’estereotip de les famílies que necessiten un habitatge social. Aquesta vegada de la mà de l’Amanda del Caño, que a més de superar-se i superar una situació adversa, posa des de fa 7 anys tot l’esforç per al futur dels seus fills donant-los el màxim accés a la cultura.
Fundació Habitatge Social: Amanda, com vas arribar al pis de la Fundació?
Amanda del Caño: Jo em vagi separar fa 7 anys. Com que llavors els nens eren petits i jo no treballava vaig anar a casa els meus pares, però ben aviat la psicòloga del Sie de Mataró on anava em va recomanar d’anar a un pis compartit de Càritas a Barcelona.
FHS: I com va anar?
Amanda: Per a mi va ser una experiència complicada, perquè esperes que les diferents dones ens ajudarem, però al final resulta que els problemes individuals són molt complicats i la convivència és més complexa del que tu esperaves.
FHS: Llavors et van oferir la possibilitat d’un pis de la Fundació, però a Badalona?
Amanda: Sí, al pis compartit hi vam estar dos anys, i aquest canvi era una molt bona oportunitat per a mi i els meus dos fills. Però ells ja estaven escolaritzats a Barcelona, prop d’on jo treballava -el Museu Picasso- i havia construït una bona xarxa amb les mares de l’escola -moltes també estaven separades. Els nens necessitaven estabilitat, per això vam entrar al pis però no vam canviar d’escola.
Ara actualment ens movem en l’entorn escolar, amb els amics, les extraescolars… els nanos no volien més canvis. Ara la nena és més gran i ja pot anar amb autobús fins a l’escola. Al principi fa angunia, però cal deixar-los que es facin grans…
FHS: Per a una manera soltera és complicat buscar feina?
Amanda: I tant! Pensa que t’has de fer càrrec sola dels teus fills. Jo gràcies a Feina amb cor vaig entrar a treballar al Picasso com a controladora de sala, de tardes!!! Vaig tenir molta sort perquè una monitora de menjador em va donar un cop de mà per recollir els meus fills, dur-los a casa seva i donar-los de sopar, a un preu molt baix. A partir d’aquell moment vaig anar encadenant diferents contractes durant 3 anys. Tinc molt bon record d’aquesta etapa. Ara, després d’uns mesos una mica inestables, estic treballant al Museu d’Història de Barcelona. És un museu preciós
FHS: Què vas estudiar Amanda?
Amada: Jo vaig estudiar un cicle de gestió administrativa de grau mig, però la feina no m’agradava. El que m’agradaria, quan disposi de més diners, és estudiar psicologia a la universitat. És un tema que m’interessa molt, com els temes de criança. M’agraden molt el Carlos González i la Marian Rojas Estapé, en saben molt però ho expliquen perquè ho pugui entendre tothom.
FHS: I per a tu què més vols?
Amanda: Ara el que més necessito és estabilitat laboral. Però això no vol dir que no em vulgui moure, a mi m’agrada renovar-me i m’adapto molt bé. Barcelona m’agrada molt. A Mataró em trobava tancada.
A més hi ha molts recursos i activitats gratuïtes per anar amb els meus fills.
Amanda del Caño.
FHS: Què fas normalment amb ells?
Amanda: Anem a molts museus: el Picasso, al MNAC hem fet l’enigma del Gòtic i l’enigma del Romànic, els va agradar molt. També hem anat al Museu de la Música, es pot dirigir una orquestra i si no ho fas bé un ninot s’aixeca i et diu de fer-ho be! Jo abans d’anar a qualsevol lloc investigo una mica per poder adaptar la visita a ells.
Procuro no quedar-nos a casa, que surtin i aprenguin, es poden fer moltes coses que no s’ha de pagar, només cal buscar-les.
Crec que actualment els pares i mares no tenim prou temps per dedicar als nostres fills, i per a poder educar-los cal estar amb ells. Jo els dedico tot el temps. Ara, quan no estan amb mi, començo a quedar amb les amigues, parlar i riure em va molt bé.
FHS: Què és el més important per a tu?
Amanda: Per a mi el més important és que els meus fills estudiïn, tinguin bones oportunitats i sobretot que siguin bones persones.
Però mantinc el somni d’estudiar psicologia, per treballar, ajudar les persones, els meus fills i també per tenir més eines per a mi. Jo soc una persona molt emocional i el meu entorn familiar és molt racional, he hagut d’aprendre moltes coses aquests últims anys. Per exemple, al principi de buscar feina era molt insegura, ara ja no, sento més confiança, són coses que t’has de treballar si vols tirar endavant.
