per Borja Ramon Beamonte, responsable TIC i Complaince de la Fundació Habitatge Social
Com protegim les persones en un entorn digital cada vegada més complex? On posem els límits a l’ús de la informació personal? Qui n’és responsable quan les dades canvien de mans?
Aquestes preguntes van centrar el debat els dies 6 i 7 de novembre a Riga, en el taller Ètica de dades i accessibilitat: garantir un enfocament centrat en les persones, del projecte DO IMPACT, amb la participació de la Taula del Tercer Sector Social.
Les jornades van ser, no només un espai per compartir experiències, sinó que, amb les aportacions de professionals, institucions i organitzacions socials, van ajudar a ordenar un debat que sovint es presenta de manera abstracta: què vol dir, en la pràctica, posar les persones al centre quan treballem amb dades? D’aquella conversa en van sortir algunes idees força que val la pena retenir i, sobretot, aplicar.
A Europa, la resposta a aquests dilemes ha pres una forma clara i deliberadament exigent. El Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) no és només un conjunt de normes tècniques: és l’expressió d’una voluntat política i cultural. La d’evitar que, en un ecosistema digital cada cop més agressiu, les persones quedin reduïdes a simples fonts de dades explotables.
Regular el món digital s’assembla molt a construir una ciutat. No n’hi ha prou amb aixecar edificis ràpidament; cal pensar com s’hi viu. Per això els espais físics han de complir requisits d’accessibilitat, seguretat o eficiència. Són normes que encareixen i alenteixen els processos, però que fan possible una vida urbana més segura i habitable.
Amb les dades hem decidit fer quelcom semblant. No perquè elimini tots els riscos, sinó perquè estableix un marc que fa aquest espai menys hostil i més humà. La protecció de dades, en aquest sentit, no és només una qüestió legal, sinó una manera d’ordenar un territori on ja vivim.
Com passa amb les ciutats, aquest territori digital no es construeix d’un dia per l’altre. Creix per acumulació: sistemes, protocols, pedaços, solucions provisionals. Però també aquí existeix un límit. Quan una estructura falla, quan una dada s’escapa del perímetre previst, ja no hi ha marxa enrere. Una fuita no és una esquerda que es pugui tapar: la informació ja ha passat a un espai que no controlem.
Per això la responsabilitat és clau. En una ciutat, ningú construeix sol. Promotors, arquitectes, constructors, mantenidors i administracions formen una cadena que garanteix que els edificis siguin habitables avui i demà. Amb les dades, aquesta cadena també existeix. Des del moment que es demana una informació personal fins a l’ús final que se’n fa, algú n’és responsable. I aquesta responsabilitat no és abstracta: implica garantir seguretat, límits clars i coherència amb el que s’ha promès.
Els danys, a més, no sempre són visibles immediatament. En els edificis, els problemes greus solen començar de manera discreta: una humitat persistent, una instal·lació mal revisada, una esquerda que creix lentament. Amb les dades passa el mateix. Una identitat robada pot utilitzar-se mesos després; una informació pot aparèixer fora de context; una decisió automatitzada pot generar conseqüències difícils de rastrejar. Sovint, el primer repte és demostrar que el dany existeix.
Tot això passa en un context d’exposició constant. La vida urbana implica compartir espais i assumir certs riscos, però ho fem perquè el benefici col·lectiu és evident i perquè hi ha normes que ordenen aquesta convivència. En l’entorn digital, l’exposició és molt més intensa i menys conscient. Cada acció deixa rastre, cada interacció genera dades. Vivim en un barri amb parets transparents i portes obertes per defecte.
Davant d’això, la normativa és necessària però no suficient. Cap ciutat funciona només amb lleis; cal una cultura compartida que entengui per què existeixen i què protegeixen. Europa ha apostat per convertir la protecció de dades en un pilar del seu model digital. Pot semblar un fre a la innovació, però també pot ser un valor diferencial: un entorn basat en la confiança, l’ètica i la responsabilitat.
Això exigeix, també, simplicitat. Una normativa incomprensible genera distància i desconfiança. Si les persones no entenen què estan cedint, amb quins riscos i amb quins drets, el sistema falla. Fer entenedora la protecció de dades no és una concessió; és una condició perquè funcioni.
Quan parlem de dades, sovint pensem en volums, sistemes i mercats. Però el que realment gestionem són espais habitats. La irrupció de la intel·ligència artificial, la vigilància algorítmica i l’explotació massiva d’informació fan molt fàcil construir més alt, més ràpid i més barat. I també fan molt fàcil oblidar que cada sensor, cada càmera, cada model predictiu és una finestra oberta a la vida d’algú.
Tractar les dades dels altres com si fossin nostres no és un ideal ingenu. És una decisió pràctica sobre quin tipus de ciutat digital volem habitar: una ciutat pensada per viure millor, no només per observar, predir o vendre més.
Al final, allò que semblava tècnic o burocràtic es concreta en una cosa molt simple: viure amb més seguretat, més confiança i més tranquil·litat. I aquesta tranquil·litat —discreta, difícil de mesurar, profundament humana— és probablement el millor indicador que una ciutat, física o digital, està ben construïda.
